Catalunya és la segona comunitat espanyola en referència a producció de publicacions científiques. Espanya, d’altra banda, se situa a la vuitena posició. En canvi, ocupa el lloc número 35 en competitivitat i, entre els 14 països que estudia la Unió Europea, ocupa la categoria número 12 en nivell de cooperació per a la innovació.
La cooperació, la competència, el talent i la confiança són variables que condicionen la innovació. Aquestes peces es converteixen en claus irrenunciables per al canvi de model productiu. No obstant, això només s’aconseguirà si posem especial èmfasi en el foment de la confiança en la empresa i en desenvolupar l’especialització de les organitzacions, clústers i parcs científics i tecnològics perquè cadascú pugui competir amb una aposta diferenciadora.
La cooperació és l’antítesi de la competició; tot i així, la necessitat o desig de competir amb d’altres és un impuls molt comú, que motiva en moltes ocasions als individus a organitzar-se i cooperar per poder formar un conjunt més fort i competitiu.
Sembla que hi ha consens en la necessitat de cooperar, perquè s’entén que la confiança que es genera amb les aliances, a més de ser una possibilitat de trobada entre parells, es transforma en una clau d’accés als recursos.
Comença a establir-se acord, també, en que és necessari passar d’un sistema de relacions basat en la transferència de coneixement a la coproducció de coneixement. No obstant, el dèficit de col·laboració existent sembla assentar-se en les limitacions relacionades amb com tirar endavant aquesta cooperació, en la falta d’especialització i en la necessitat de superar individualismes i identitats solitàries. Un dels primers obstacles a superar és la por. La por a perdre la identitat, l’autonomia, el protagonisme, els contactes i les influències per a cedir-los al conjunt. En definitiva, superar la desconfiança.
Recordem que cooperar significa actuar juntament amb d’altres per aconseguir un objectiu comú, en benefici mutu. No significa deixar de banda els objectius individuals. Però suposa la convicció plena que el camí marcat és l’adequat i que la meta és compartida.
Les aliances, les associacions, la cooperació tenen una influència directa en el creixement econòmic i en la generació de riquesa. Per això, els clústers, és a dir, els conglomerats productius en la seva traducció més fidel al català, promouen, en un territori geogràfic delimitat, sinergies entre institucions i empreses per a competir i col·laborar. D’aquí que s’estigui encunyant una nova expressió: la coo-petència, compromís entre cooperació i competència.
Un nou terme per a un concepte antic. Als anys 60, Billy Wilder, el mestre de la comèdia, va dirigir la pel·lícula “Uno, dos, tres”, on es narra, en clau irònica, les relacions Est-Oest en un moment de màxima tensió. Una part essencial de la història tracta sobre el possible desembarcament de Coca Cola a l’altre banda del Teló d’Acer, al bloc comunista, i la consegüent negociació. A la pel·lícula es donen cita comunistes, capitalistes i antics feixistes. En definitiva, antics i nous enemics acèrrims. I tot i així, d’una o altra forma, per uns o altres fins, col·laboren i competeixen. Simple i complex alhora. Com Billy Wilder.
