Amb aquestes paraules Diego Miralles (conferència inaugural del Fòrum Biocat 2010) emfasitzava el seu posicionament davant la situació econòmica i social actual. El fet és que hi ha molts reptes i és imprescindible ajustar-se a la realitat.
La gestió del coneixement té actualment un valor inusitat en el món occidental provocat per la progressiva caiguda de les fonts productives generadores de riquesa que han funcionat les darreres dècades. D’una part, les empreses l’activitat de les quals necessiten una dedicació intensiva en mà d’obra ja fa temps que van iniciar la deslocalització. Els països emergents, d’altra banda, al mateix temps que s’adapten als estàndards de qualitat de vida i consum, prenen també un paper en potenciar les universitats i centres de recerca de manera que en un període relativament curt de temps aquests centres assoliran nivells d’excel·lència en formació i en la capacitat de transferir el coneixement generat al sector productiu. Nosaltres, per tant, hem d’adaptar-nos també a aquests canvis tot aprofitant l’avantatge competitiva actual.
El valor que una societat dóna a l’educació queda sens dubte reflectit en la seva capacitat d’investigar, innovar i avançar-se, o adaptar-se més fàcilment, als canvis de cicle econòmic. Establir aquesta prioritat respecte què és el més important, afegida a la capacitat per preveure esdeveniments és un esquema simple però imprescindible per avançar com a país. Fet que hem pogut constatar actualment arrel de la situació inestable de l’economia i la diferent capacitat mostrada pels països de l’entorn europeu, per exemple.
A Catalunya, hem assolit una posició de reconeixement internacional en el camp de la recerca biomèdica, per parlar de l’àrea que ens incumbeix de forma directa. Ara hem de ser capaços de mantenir el ritme de creixement dels darrers anys, així com les estratègies d’innovació posades en marxa per poder arribar al nivell dels millors tant en recerca com en desenvolupament i innovació i la creació de noves empreses. Les persones, tots nosaltres, hem d’assumir el propi rol des de cadascun dels nostres àmbits interioritzant aquest canvi de paradigma. Hem de ser capaços d’instaurar una acció responsable, persistent i coherent dins dels propis centres (entenguis aquí qualsevol institució o empresa) començant per nosaltres mateixos. Cal també sens dubte una acció pedagògica perquè el grau en què assumim aquests nous postulats sigui prou extens com per tenir una incidència real en l’economia del país. I de nou a nivell personal, hem de fer possible el prioritzar el treball per objectius, l’avaluació d’acord amb uns indicadors i resistir l’impuls del personalisme creant i capacitant bons equips de treball.
És absolutament trivial, però ara més que mai les inèrcies i les actituds acomodatícies només ens abocaran a un cicle d’improductivitat en tots els aspectes. Ara la frase Swim or Sink resulta molt evocadora. Qui no estigui disposat a fer els possibles per surar s’enfonsarà. Tenim un bon entrenament i hem de fer-lo valdre sense desistir, ans al contrari, treballant i fent que l’excel·lència, qualitat d’excel·lent segons el diccionari, no sigui un adjectiu gratuït. No cal dir, finalment, que a tots ens toca fer alguns deures endarrerits que haurem d’assumir amb optimisme i emmirallant-nos en els primers de la classe que, afortunadament, sempre n’hi ha i ens poden servir de model.
