Bioquímic espanyol. Doctor en ciències químiques, el 1974 es va instal·lar als Estats Units i va treballar a l’Institut Bethesda, on va realitzar diverses investigacions que el van portar a descobrir la base molecular del càncer i a aïllar un gen oncogènic en un tumor humà (1981). Pels seus treballs va obtenir el premi Juan Carlos I d’investigació. El 1988 va començar a dirigir el departament d’oncologia de l’Institut Squibb de Princeton. A finals dels anys noranta va tornar a Espanya i des del 1998 és director del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques Carlos III de Madrid.

Quins aspectes de la seva investigació considera més difícil transmetre a la sociedad?

És una pregunta difícil de contestar. Potser la complexitat de la cèl·lula tumoral en particular i de les cèl·lules en general. I per extrapolació em segueix sorprenent el desconeixement tan gran que té la societat sobre aquests temes que al cap i a la fi són la base del que som.

En què consisteix el programa CNIO del que és director?

Al CNIO existeixen en aquest moment vuit programes d’investigació. Tres programes d’investigació bàsica, dos d’investigació traslacional, dos d’investigació aplicada i un programa de recolzament tecnològic. És a dir dintre de les limitacions obvies de tot centre d’investigació de proporcions mitjanes com és el CNIO, intentem abordar l’estudi del càncer des del nombre més gran d’angles possibles.

La possibilitat de manipular el genoma del ratolí està fent possible generar tumors experimentals cada cop més semblants als humans, és probable que d’aquí a un temps tingui un gran impacte en el desenvolupament de noves teràpies?

Jo confio que sí. Si no, no hi treballaria en aquest tema. Ara bé, perquè aquesta premissa es compleixi és necessari que els models siguin cada cop més sofisticats i que la indústria farmacèutica “ho cregui” i inverteixi més recursos en aquesta àrea, ja que de complir-se les prediccions podria estalviar-se, en un futur no gaire llunyà, molt temps i molts recursos en el desenvolupament clínic de futurs fàrmacs.

En que es basen les últimes línies d’investigació que ha obert?

És difícil enunciar-ho perquè la gran majoria dels lectors no sabrien de que estic parlant. No obstant i de forma simplificada li puc dir que hem identificat dues proteïnes l’eliminació de les quals o inhibició selectiva bloqueja la formació de tumors de pulmó en un sistema model de ratolí. Ara bé, aquests tumors no són tan agressius com els tumors de pacients de càncer. És important que la gent entengui que el mètode científic requereix un procés reduccionista que permeti treballar en sistemes suficientment simplificats per a poder provar experimentalment les nostres hipòtesis. Un cop provades, s’ha de recórrer el camí invers per poder establir si aquestes hipòtesis es compleixen a sistemes cada cop més complexes fins apropar-nos al món real, en el nostre cas, el pacient de càncer.

Exactament, en quin àmbit de la investigació s’especialitza el seu grup?

Concretament en el desenvolupament de noves teràpies. El meu grup de treball està enfocat a identificar dianes moleculars (proteïnes) que siguin essencials pel desenvolupament de dos tipus concrets de càncer, l’adenocarcinoma de pulmó i l’adenocarcinoma de pàncrees induïts per l’oncogen K-RAS, amb l’objectiu últim de poder dissenyar noves estratègies terapèutiques basades en la inhibició d’aquestes dianes.

Ha observat diferències significatives entre ratolins mascle / femella? Es poden traslladar a home / dona?

No existeixen grans diferències més enllà dels tumors propis dels òrgans reproductius de cada gènere (mama, ovari, pròstata, etc.). Dit d’una altra manera, qui fuma té una gran probabilitat de desenvolupar carcinoma de pulmó ja sigui home o dona. El mateix succeeix als models experimentals de ratolí. Si activem un oncogen K-RAS (l’oncogen que més freqüentment es muta als fumadors) induïm càncer de pulmó igualment en ratolins mascle que femella.

Quina aplicació directa té la seva investigació per al malalt?

Directa cap. S’haurà d’esperar a que inhibidors selectius contra les dianes que hem identificat puguin algun dia ser útils a la clínica.

L’actitud del pacient afecta en el procés de curació?

És una pregunta una mica complicada de contestar ja que es pot interpretar de moltes formes. Tenir una actitud positiva és sempre desitjable, no només davant del càncer, si no davant de qualsevol altra adversitat. Ara també és important que la gent sàpiga que els processos moleculars implicats en el desenvolupament tumoral segueixen el seu camí, independentment que tinguem una actitud positiva o no. Permeti’m que exposi un símil fàcil de comprendre. El tenir una actitud positiva davant d’una tormenta no evita que ens mullem, però no hi cap dubte que quan acabi la tormenta sempre estarà en millor situació aquell que l’ha afrontat amb una actitud positiva sense donar-li importància a haver-se mullat que qui s’estigui lamentant per haver-se mullat.

Quin és l’estat de la prevenció del càncer i de la seva detecció precoç?

Aquests són dos temes que es barregen sovint però que són completament diferents. La prevenció només és aplicable a aquells tumors dels quals coneixem la causa. Desgraciadament no són molts i els que coneixem, la societat no se’ls pren amb la seriositat que mereixen. El cas més conegut és, evidentment, l’hàbit de fumar. No té vostè més que repassar les hemeroteques per llegir encara opinions que defensen l’ús del tabac en nom d’una llibertat, que si bé s’ha de respectar, no deixa de ser una llibertat per autolesionar-se. Amb menor incidència, existeixen altres tipus de tumors evitables com són el carcinoma de cèrvix en aquells casos on hi hagi un risc d’infecció pel virus del papil·loma humà, i contra el que ja existeix una vacuna protectora. Altres exemples de càncers prevenibles serien el melanoma i el càncer de fetge però només en aquells casos on existeixi dany tissular crònic o al menys continuat. És a dir, una exposició excessiva i continuada al sol sense la protecció necessària en el cas del melanoma o una infecció hepàtica o una cirrosis crònica en el cas del carcinoma de fetge.

Pel que fa a la detecció precoç és un tema més complex ja que en aquest cas s’haurien de tenir en compte consideracions tècniques, no tots els tumors són detectables en els seus primers estadis, i econòmiques, és a dir, el cost d’unes revisions periòdiques per a tota la població serien inassumibles per a la sanitat pública. Per això és necessari enfocar-se en aquells tumors de detecció precoç més factible com són els de mama, pell, cèrvix, pròstata, etc. i conscienciar a la societat perquè col·labori en al menys aquests casos. Desgraciadament, els tumors amb pitjor pronòstic com el de pàncrees, pulmó, glioblastoma, etc. ni avisen ni és possible detectar-los, en la gran majoria dels casos, en les seves fases primerenques.

Perquè hi ha un buit tan gran entre ciència i empresa?

Si em centro en la meva àrea d’especialitat, no crec que sigui el cas. La indústria farmacèutica gasta milers de milions cada any en investigació. Ara bé, si es refereix a la ciència en el seu estat pur, és a dir, en ampliar el nostre coneixement sobre el món que ens envolta o sobre nosaltres mateixos, això no és responsabilitat de les empreses sinó dels governs. És a dir, cada país inverteix en coneixement científic en base a dos grans criteris: el seu potencial econòmic i sobretot la seva cultura. És a dir, la importància que cada país en el seu conjunt, govern i societat, li doni a la ciència.

Quina és la situació de la investigació a Espanya? Com creu que seria la feina de molts científics espanyols sense les ajudes de la UE?

La veig malalta. Afortunadament, encara la veig amb possibilitats de curació. Però perquè es curi se li ha de parar l’atenció necessària, donar-li les medicines que necessita. Als anys 90 es va desaprofitar l’avenç experimentat als 80 per no protegir a la I+D de la crisis. Ara estem a punt de repetir l’errada i és que l’ésser humà, desgraciadament, té una memòria fràgil i sol tornar a cometre els mateixos errors. Esperem que aquest no sigui ara el cas, ja que de seguir aquesta política mai aixecarem el cap. Les crisis econòmiques són cícliques i si no es protegeixen les inversions en I+D quan hi ha crisis, es perden.

Pel que fa a la segona pregunta, li puc contestar per tot el CNIO. El CNIO és el centre d’investigació espanyol que més recursos aconsegueix de la Unió Europea de forma competitiva. Recursos sense els quals, m’atreviria a dir, el CNIo no seria viable.

Coneix l’existència de Biopol’H? Com pot ajudar un consorci com Biopol’H a la realització de la tasca científica / investigació/ salut?

No conec Biopol’H en detall, però sí que he sentit a parlar d’aquest consorci. És una idea que ja ha donat resultat en d’altres països del nostre entorn i que pot ser un instrument molt efectiu per a millorar la utilització de recursos i per a fomentar la interacció no només entre científics sinó també entre institucions científiques.