La política d'austeritat implica el tancament d'algunes entitats públiques. En aquesta línia, la Generalitat ha decidit el cessament de l'activitat del Consorci Biopol’H, un clúster biomèdic entorn del Campus de Bellvitge, que en menys de 4 anys ha contribuït a la creació de 6 empreses i ha mobilitzat a més de 800 professionals en les seves diverses activitats de formació, fòrums d'inversió i networking. Queden oberts projectes com la creació d'un centre de Formació Professional en Salut, la gestió de la Bioincubadora i projectes en marxa com el concurs de vídeo biomèdic, el BiomediCine.

A Biopol’H s'ha traçat durant el període de 2009-2012 ponts directes entre la societat i els centres de recerca, de salut i acadèmics mitjançant les diferents activitats i les accions comunicatives, formatives i empresarials, creant, en definitiva, una marca associada a un territori.

Malgrat la desaparició de centres de recerca i de consorcis com Biopol’H, les entitats el pes específic de les quals resideix a facilitar i promoure la transferència tecnològica, la innovació sanitària i la creació d'empreses en un sector capdavanter com el biomèdic, són i hauran de ser en el futur el motor de recuperació econòmica i social.

A partir d'una excel·lent matèria primera hem creat una marca al mapa sanitari i biotecnològic català. Ara correspondrà a uns altres continuar amb la promoció per mantenir l'impuls de la innovació.

En aquest món globalitzat no podem permetre'ns el luxe de quedar-nos orfes d'idees, projectes i lideratge locals amb projecció internacional.

La corba d'aprenentatge dels Parcs Científics i Tecnològics, però, és llarga i la seva fase de creixement des que es decideix el seu llançament fins a mostrar els primers resultats, pot durar entre 5 i 10 anys.

En escassament tres anys des de la seva constitució, Biopol’H, en una conjuntura econòmica i social molt adversa, ha promogut un canvi cultural cap a un nou sistema productiu, establint ponts entre les entitats públiques generadores de coneixement i el món empresarial i teixint una xarxa de relacions entre l’administració pública, les entitats socials més rellevants de la vida econòmica de L’Hospitalet, així com amb els seus socis interns com l’ICO, l’IDIBELL, l’Hospital Universitari de Bellvitge, la UB i l’IBEC i els socis externs com ara La Salle Technova, el Col·legi de Metges i els altres parcs científics de Catalunya. Arrel d’aquestes interrelacions s’han produït diverses oportunitats de negoci que han culminat en la  creació d'algunes spin-off dins de l’espai propi de la bioincubadora. Algunes d’aquestes fins i tot ja han assolit participar a empreses d’abast internacional, com és el cas de VCN Biosciences i Grífols.

Els Parcs científics són un model comprovat que, en el nostre cas, ha donat excel·lents resultats. Segurament existeixen altres models . Reconfortaria que algú tingués el valor de proposar-los.

Escrivia l'economista Jeffrey Sachs:” EUA i Europa necessiten una estratègia de creixement a llarg termini i no un nou estímul de curt termini al creixement. Per a això caldria dirigir les noves tecnologies –de la informació, la comunicació, el transport, els nous materials i la genòmica- cap a la resolució dels problemes de falta de sostenibilitat i qualitat de vida als quals s'enfronten les nostres societats. El creixement a llarg termini (i la qualitat de vida) podrien aconseguir-se a través de noves inversions que avancin cap a una economia baixa en carboni, baixa en contaminació i alta en prestacions socials i mediambientals.” En resum, un nou avenç en la ciència amb conseqüències econòmiques tan profundes que podrien desencadenar una nova revolució industrial que transformaria les nostres vides, com qualifica aquestes mesures Carlos Mulas, professor d'Economia a la Universitat Complutense.

Però per començar a caminar hauríem de passar de les visions a curt termini a triar el camí cap a on es vol anar i emprendre actuacions amb reformes coherents que permetin optimitzar recursos. La ciència, llavors, serà decisiva en la creació del coneixement i participarà en una economia avançada que cristal·litzarà en un nou model econòmic apuntat per Jeffrey Sachs. Una de les eines per arribar-hi pot ser l'Estratègia 2020 i els seus 17 sectors de creixement futur.

És, en efecte, en la ciència on trobarem el camí a recórrer, perquè sense ella cap anàlisi del món té sentit. Serveixi com a exemple el fet que la idea dels drets humans va poder afermar-se gràcies a que la ciència havia soscavat l'argument d'autoritat. En aquests moments en què semblem apropar-nos al clímax d'una crisi històrica pot ser una qüestió de supervivència buscar la solució en la ciència, saber aplicar-la amb maduresa i obrir-la a altres àmbits com el món de l'art i del pensament humanista.

Els grans avenços científics, molts d'ells amb decisives conseqüències econòmiques, s'han produït en èpoques de crisi. No obstant això necessitem d'un sòl abonat, un major finançament empresarial de l’R+D i ecosistemes innovadors, com els clústers, per generar més riquesa. Manquen reformes en les polítiques, transformar la nostra manera de produir i consumir béns i serveis per generar un model on les noves empreses i les noves ocupacions siguin sostenibles per dècades i la qualitat de vida experimenti un salt positiu substancial.
De moment, però, es perden en el camí ecosistemes innovadors que podrien fer de pont en la transició actual. Com apuntava Xavier Ferràs, Director del Centre d'Innovació Empresarial d’ACC1O, “a Espanya, l'incipient ecosistema innovador, més semblat a un sec bosc mediterrani que a la selva tropical, morirà” i amb ell un sector estratègic per a la competitivitat del país i dues dècades de treball.

Per dissenyar una estratègia de futur, potser hauríem de començar a canviar de pregunta. Deixar de buscar respostes a com salvar el sistema i passar a preguntar-nos sobre com avançar en la incertesa per transformar la nostra manera de produir i consumir. Com deia Jorge Wagensberg: “canviar de resposta és evolució; canviar de pregunta és revolució”.

Diu la definició sobre igualtat d’oportunitats per a dones i homes que “indica l’absència de barreres en la participació econòmica, política i social per motius de sexe. Aquestes barreres sovint són indirectes, difícils de distingir i provocades per fenòmens estructurals i representacions socials que han demostrat ser especialment resistents als canvis”.

Des de fa diversos anys Europa i Estats Units han desenvolupat iniciatives dirigides a promoure la igualtat de gènere en la investigació. Inicialment es va posar èmfasi en programes específics orientats a ajudar les dones a continuar la seva carrera científica. Tot i això, s’ha evidenciat que tals programes són insuficients per a incrementar el nombre de dones a la ciència, especialment en càrrecs de responsabilitat, pel que s’ha començat a abordar una transformació estructural d’institucions, fent servir un enfocament sistèmic, global i sostenible.

A Espanya es van publicar en el darrer trimestre de l’any 2011 dos informes, que pretenen posar de manifest que un sistema productiu ambiciós i competitiu no pot prescindir de la meitat del talent que tenim al nostre país. Es tracta del “Llibre Blanc: Situació de les Dones en la Ciència Espanyola” i de “Científiques (a Espanya) en xifres any 2011)”, ambdós elaborats per la Unitat de Dones i Ciència, dependent del Ministeri d’Economia i Competitivitat. En aquests es revela que als graons més alta de la carrera científica i empresarial el nombre de dones està pràcticament estancat i no reflecteix en absolut la nòmina disponible de dones qualificades. “Hi ha menys dones en els càrrecs d’alta responsabilitat (tan sols un 10%) perquè és un treball duríssim que exigeix dedicació completa i on la conciliació familiar és difícil, sobretot a Espanya”, opina Aurora Pujol, cap del grup de Malalties Neurometabòliques de l’IDIBELL, el centre d’investigació de l’espai Biopol’H. “A altres països, sobretot als països nòrdics i Alemanya, el percentatge és més alt, perquè la conciliació familiar i la igualtat de les dones són intrínseques d’aquestes societats”.

Segons les dades recopilades, els fills semblen ser clarament un obstacle en la carrera acadèmica de les dones, mentre que aquest conflicte no es produeix de cap manera en les carreres dels homes, per a qui el fet de tenir fills fins i tot els resulta favorable. “No és senzill ser mare i no frenar el ritme de treball. L’època de la maternitat et pot fer perdre el tren del lideratge en la teva carrera professional”, opina Conxi Lazaro, cap de la Unitat de Diagnòstic Molecular del Programa de Càncer Hereditari del Institut Català d’Oncologia (ICO); una altra de les entitats de l’espai Biopol’H. “A això s’afegeix la falta d’ajudes institucions i estatals que donin suport a les dones investigadores en aquesta etapa de la vida”.

En el Llibre Blanc, les dades analitzades i explotades permeten posar en evidència certs fets, però a la majoria dels casos no permeten concloure de manera explicita quines són les causes que determinen les diferències per gènere trobades. Les opinions expressades per les científiques de Biopol’H, com la de Soledad Alcántara, investigadora principal del Grup de Desenvolupament Neuronal del Campus de Bellvitge de la UB, ens poden donar pistes d’algunes causes: “Moltes actituds, a priori positives, són considerades negatives quan les exhibeix el gènere femení, com per exemple tenir les idees clares i fixar-se un objectiu”.

A Espanya s’ha avançat molt en les polítiques de gènere en la investigació gràcies a iniciatives en tots els àmbits. En el marc de la Xarxa de Parcs Científics i Tecnològics de Catalunya (XPCAT), de la qual Biopol’H és membre actiu, es va dur a terme durant dos anys el projecte fem.Talent de gestió del talent femení i de la igualtat d’oportunitats. Esperem que aquestes iniciatives i altres similars tinguin la seva continuïtat a la societat per a que es compleixi l’objectiu comú europeu: que a l’any 2013 la meitat dels científics i dels responsables de la política científica, en tots els camps i els nivells, siguin dones.

Fa tan sols deu anys entrava en circulació amb eufòria l’euro, moneda somniada a París, concebuda a Brussel·les i encunyada a Frankfurt. Avui, l’any 2012, tot són dubte i escepticisme al voltant de la moneda única i d’una Europa que prometia erigir-se al segle XXI com una potència econòmica, força tractora de la innovació.

I ara fa 200 anys cristal·litzà a l’Espanya contemporània el primer esforç democràtic, plasmat a la Constitució gaditana. Va ser una època en la que es considerava que “governar és preveure”, com escrivia el periodista francès del segle XIX, Émile Girardin.

Hem perdut avui la perspectiva, la capacitat de previsió?

El cert és que davant aquesta crisi estructural, que remou els fonaments de la democràcia, s’han d’aplicar solucions diferents. Fa falta desaprendre patrons mentals obsolets. El primer patró a oblidar és el de pretendre més recursos. S’ha de buscar millorar i superar els models de gestió caducs, canviant la forma de fer i aprofitar els recursos existents. Per això, sobretot necessitem innovadors l’ADN dels quals, decodificat per dos professors de Harvard, consisteix en allò que anomenen “pensament associatiu”. Això significa que els bons innovadors associen idees aparentment inconnexes. Avui ja no val pensar i fer millor, ni més, ni més ràpid, sinó diferent.

Necessitem educar els nostres nens i joves perquè facin servir la seva imaginació i siguin capaços de concebre solucions noves per als vells problemes. I tal com afirma María Novo, catedràtica UNESCO d’Educació Ambiental i Desenvolupament Sostenible, és molt important fomentar la resiliència, aquella capacitat per fer servir al nostre favor circumstàncies que ens vénen en contra, convertint els reptes en oportunitats.

Els governs també haurien de preocupar-se per incentivar la innovació, el coneixement, la internacionalització i la sostenibilitat, però no han de ser els abanderats a descobrir les oportunitats empresarials i els sectors on invertir: d’això se n’han de fer càrrec els emprenedors, protegits i recolzats per models com els parcs científics i els clústers. Models que s’erigeixen com els veritables actors per a la transferència de coneixement entre l’acadèmia i el mercat.

Però, com podem trencar la compartimentació entre sectors econòmics i la distància galàctica entre universitat i empreses? Que serveixin d’exemple dos casos d’èxit que s’inclouen entre les vuit millors idees innovadores del món.

Un d’aquests casos es troba a Singapur, que inverteix en capital humà, en l’educació dels seus habitants com a estratègia de futur. Si al 1960 tenien una renda per càpita similar a la de Jamaica, avui pràcticament l’han multiplicada per deu. Si Jamaica centrava els seus esforços en el turisme, Singapur es convertia en un nucli d’investigació i de negocis. El sistema educatiu públic és fort allà i s’apliquen principis meritocràtics que consisteixen a identificar i donar suport als joves talents, preparant-los per futurs llocs de lideratge. Als anys 60, Singapur va atraure capital estranger per a la indústria, amb la intenció de crear llocs de treball. Gràcies a la inversió continuada en l’educació del seu capital humà, durant la dècada dels 70 el país començava a atraure indústries de valor afegit, com ara les petroquímiques, les electròniques i d’emmagatzematge de dades. Avui són líders en la indústria del coneixement, incloent les ciències biomèdiques. Durant la darrera dècada, el nombre de científics del territori passava de 14.500 a 26.600. La qualitat del seu ensenyament en matemàtiques i en ciència és reconeguda com la millor del món, segons el darrer informe global de competitivitat del Fòrum Econòmic Mundial.

Un altre exemple és el Regne Unit, les universitats del qual es troben en l’elit mundial en investigació científica. Per reforçar aquesta posició avantatjosa, el govern britànic ha invertit en tres consells d’investigació d’enginyeria i ciències físiques. El seu objectiu és activar la col·laboració entre investigadors i indústria, per potenciar la innovació, especialment en medicina regenerativa i tecnologia mèdica. L’any 2009 va constituir el Fons d’Inversió en Innovació per donar suport a empreses de base tecnològica, sobre tot en els camps de tecnologies netes i ciències de la vida i la salut. El govern espera atraure capital del sector privat i crear, en un futur, el fons de tecnologia més gran d’Europa.

Per tornar a créixer malgrat l’espectre de la distropia (lloc ple de dificultats i sense esperança) i de les retallades, fa falta mitjans diferents. En els propers mesos, malgrat tot, més val fer cas a Bette Davis, qui avisava en la pel·lícula Eva al desnudo: “cordeu-vos el cinturó, aquest any serà mogudet”.

Crear, compartir i aplicar el coneixement ha estat aquest any el leitmotiv de Bioàgora, el mateix que es recull al llibre de Thomas Davenport i Laurence Prusak sobre la gestió del coneixement i la necessitat de les empreses de compartir-lo i aplicar-lo a escala mundial, titulat “Coneixement en acció”.

En un món globalitzat ja no serveixen les eines i solucions de temps enrere, ja no podem aplicar els patrons mentals que teníem fins ara. Ja no val el “fer per fer, sinó el fer per transformar, transformar-nos nosaltres, el nostre entorn immediat (grup) o l’entorn més general (sistema)”, com deia Pere Monràs, vicepresident de la Fundació Cercle per al Coneixement.

És el moment de transformar el coneixement en pensament, i el pensament en riquesa a través de l’acció i la interacció. És el moment d’un canvi d’actitud en les persones, organitzacions i governs. És el moment de crear una xarxa de professionals i empreses per a que s’afegeixi valor a l’economia i a la societat mitjançant la creativitat i el fet de compartir.

Compartir és un verb d’acció que està codificat al nostre genoma humà. Deia el neuròleg, José López Barneo, ponent de les jornades, que el nostre sistema nerviós va néixer per a moure’ns. Una neurona no és una simple cèl·lula orgànica, sinó un processador biològic elèctricament excitable i molt poderós. Una neurona, en compartir senyals químics amb les que l’envolten és capaç d’integrar-se en xarxes més significatives que la mantenen viva i activa. Aquests grups de neurones formen xarxes àmpliament interconnectades. És a dir, el nostre cervell fomenta la idea de compartir per la seva pròpia naturalesa.

Segons Isaac Mao, l’autor d’un nou concepte anomenat “sharisme” (compartició), ens enfrontem a un canvi d’actitud en les persones, organitzacions i en els governs, una reorientació dels valors que transformaran la nostra societat en un cervell social superintel·ligent, un híbrid interconnectat de persones i xarxes socials.

El canvi basat en el coneixement i la innovació està a la base de la història de la Humanitat. En aquests moments de crisi sistèmica, l’espècie humana es sotmetrà a un qüestionament general del qual sorgiran noves formes d’entendre, conèixer i organitzar, segons l’antropòleg Eudald Carbonell, que va compartir a Bioàgora amb López Barneo el diàleg sobre el pensament crític. Carbonell inclús va arribar a predir que aquesta crisi sistèmica incidirà en l’estructura fisiològica de l’ésser humà.

En resum, com deia Pere Monràs, a la societat del coneixement, en els temps de canvi i incertesa, la qüestió és compartir per a transformar.

El model newtonià de l'univers ens va deixar com herència una percepció fragmentada de la realitat. El model de la física quàntica, en canvi, fa èmfasi en la visió d'un món complex, amb connexions de diferents tipus que s'alternen o es traslladen o es combinen i determinen l'estructura del tot, tal com ho va exposar Heisenberg, autor del teorema de la incertesa.

Per cohesionar i afrontar aquesta realitat complexa i inestable necessitem una mirada holística i relacional, que no malgasti l'energia i el temps en fabricar murs, sinó que la canalitzi cap a la construcció de ponts. En un món turbulent com avui, quan es compleixen 50 anys de la construcció del mur de Berlín, necessitem superar tendències excloents i separatistes, necessitem parar de descriure tasques per facilitar processos.

En aquest context canviant i altament competitiu, la innovació abasta tots els camps, des de les idees fins als serveis i la gestió. Si, a més, tenim en compte que la innovació reeixida es basa en un 30% en el "què" (visió) i en un 70% en el "com" (valors), s'imposa el lideratge basat en valors, que fa referència al necessari maneig dels aspectes humans.

Poder competir en un entorn complex, unir voluntats i gestionar la incertesa requereix un nou lideratge estratègic, responsable i facilitador, basat en un diàleg sobre valors per entendre i aplicar coneixements i generar confiança per introduir canvis.

El paper del nou lideratge rau en propiciar un clima que encoratgi la diversitat i promogui la sinèrgia, en què el desacord no sigui sinònim de deslleialtat, en el qual es revisen i qüestionen permanentment els paradigmes, amb la certesa que són les persones que determinen la capacitat de l'organització per enfrontar-se al futur.

Estem parlant d'una nova tendència en un món quàntic allunyat de l'equilibri, en què es combina l'ordre i el caos, en què coexisteixen la inestabilitat, la tensió, el conflicte i el risc amb l'aprenentatge continu, per mitjà del qual es poden crear i descobrir futurs no coneguts.

A dia d’avui, encara que l’accés a la formació universitària manté uns percentatges bastant equilibrats quant al nombre d’homes i dones, la presència femenina comença a disminuir a partir de la fase post-doctoral. Tot i que no existeixen diferències quantitatives o qualitatives en la producció científica de les dones i els homes amb el mateix nivell professional, aquestes sí que apareixen a l’hora d’aconseguir accedir a càrrecs de major reconeixement i remuneració.

Les dones representen només el 30% del personal investigador europeu i només el 18% del professorat universitari a temps complert, segons l’última edició de “She Figures 2009”, un estudi que la Comissió Europea i el Grup de Helsinki publica cada tres anys i que analitza les desigualtats de gènere en l’àmbit de la ciència. L’informe constata, entre altres, que encara que el nombre de dones investigadores està creixent més ràpidament que el d’homes, la representació de les dones en les carreres científiques segueix essent una dada preocupant. “El desequilibri entre els sexes en la ciència és un desaprofitament d’oportunitats i talent que Europa no pot permetre’s”, al·lega l’ex-comissari europeu de Ciència i Investigació i actual Comissari de Medi Ambient, Janez Potocnik. Una altra de les xifres d’aquest estudi també posa de manifest grans diferències en càrrecs científics de major responsabilitat quant a la presència de la dona en el sector públic i privat. Mentre que el nombre de dones en el sector governamental ascendeix al 39%, en el sector empresarial són només el 19%. A Espanya, segons dades del Ministeri de Ciència i Innovació, la proporció de dones científiques és del 37%, i els escalafons més elevats de la carrera de l’investigador estan ocupats en un 23% per dones en el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC).

L’empresa privada penalitza a les mares treballadores i qüestiona la seva dedicació al treball tot excloent-les de projectes importants. En el cas de les dones científiques en càrrecs de responsabilitat, el problema augmenta perquè al seu treball científic –ja per sí sol absorbent– es veu incrementat per la necessitat d’haver de buscar ajudes per al finançament dels projectes. Aurora Pujol, investigadora de l’IDIBELL, centre d’investigació de l’espai Biopol’H ho exposa clarament: “Hi ha menys dones en els càrrecs d’alta direcció (només un 10%), perquè és un treball duríssim que exigeix dedicació completa, per la qual cosa és molt difícil la conciliació familiar, sobretot a Espanya. Fins i tot és difícil mantenir una relació estable, perquè la teva parella ha d’entendre que la investigació és més que un treball, és una vocació.”

El lideratge femení ha estat i continua essent tema de debat en molts sectors. Encara que la dona tingui una millor formació acadèmica que els homes, es considera que quan una dona triomfa és perquè hi ha hagut una discriminació especial a favor seu. En el camí cap a la igualtat d’oportunitats s’han de tirar a terra murs i construir ponts, donar l’oportunitat a un lideratge creatiu i promoure nous estils, quelcom que les dones poden aportar significativament. Com a mostra un exemple: el 1950, Marion Donovan va crear el primer bolquer d’usar i llençar, un invent que les empreses varen desestimar per considerar que els costos de producció eren massa elevats. Va acabar havent de fer-los ella mateixa. Anys més tard va vendre l’empresa que havia creat per un milió de dòlars.

El programa FEM Talent pretén aportar el seu gra de sorra per tal de contribuir, des de Catalunya, a fomentar la igualtat d’oportunitats i a promocionar les dones en l’àmbit científic i  empresarial. Impulsat i coordinat per la XPCAT (Xarxa de Parcs Científics de Catalunya), Biopol’H participa en aquest programa com a “antena” amb l’objectiu d’eliminar l’anomenat “sostre de vidre” i de fer visible el talent femení.

Les revolucions esclaten quan els ciutadans esdevenen protagonistes, quan existeix una gran massa crítica contra un sistema esgotat.

Al Vell Continent també assistim a un descontentament cada cop major cap a un sistema esgotat: el model productiu sustentat en sectors poc competitius i amb escàs valor afegit. Un model, que s’hauria de canviar per el de l’economia sostenible basada en el coneixement i assolida a través d’una reforma educativa en profunditat, per una reforma laboral racional, per inversió en investigació, telecomunicacions i infraestructura energètica.

Dins l’àmbit de la ciència hem assistit a diverses revolucions, des de la revolució copernicana a la revolució quàntica.

La ciència és un camp revolucionari per excel·lència , perquè es basa en canvis abruptes i no en una revolució continuada. I, és possible, que siguin de nou la ciència i els científics els promotors del canvi cap a un model d’innovació i d’economia sostenible. L’avenç de la ciència està intrínsecament unit a l’economia d’un país. Louis Pasteur potser va ser el primer científic innovador, perquè buscava contínuament l’aplicabilitat dels seus descobriments, reportant beneficis incalculables a la societat. A Pasteur li va tocar viure el trànsit del segle XIX, l’època de la Revolució Industrial que, conjuntament amb grans avenços econòmics i científics, va comportar també enormes sacrificis socials. La labor de Pasteur sempre estava orientada a acostar la investigació a les necessitats de la indústria. La seva activitat intervenia en processos industrials, mèdics i farmacològics, influint a la producció de vi i la fabricació de cervesa a gran escala. D’aquesta manera contribuí a la detecció de malalties contagioses i a la millora de les intervencions quirúrgiques. La vacuna contra la ràbia és potser una de les seves aportacions més conegudes.

Vincular la investigació a la seva aplicació, provocar una trobada entre avenços científico-tècnics i empreses, és el camí a seguir per canviar el patró de creixement i implantar un model d’economia sostenible.

Novament, la ciència pot desencadenar una revolució, sempre que se segueixin algunes pautes bàsiques per arribar al model d’economia sostenible. Aquestes podrien ser, impulsar la transferència de tecnologia del sector públic al privat, dur a terme reformes educatives i laborals i reorientar la inversió privada professional cap al sosteniment d’aquest model.

En resum, l’evolució al món occidental hauria de venir de la mà de la economia del coneixement, sobretot de la transferència del coneixement.

De totes maneres, perque Europa pugui liderar aquesta revolució latent, encara falta massa crítica. Falta valentia, entusiasme i decisió per innovar. I també una mica de bogeria necessària per ser emprenedor.

Les revolucions succeeixen quan les expectatives de la població no s’acompleixen, quan la ‘bombolla’ de les expectatives explota, tal com insisteix William Zartman, titular de la càtedra Jacob Blaustein d’Organitzacions Internacionals i Resolució de Conflictes.

El vell continent encara no ha fet explotar la bombolla, encara no ha saltat la guspira detonadora. Però, qui sap, potser sigui el detonant de la revolució d’occident una idea innovadora que, “és una plataforma de salt, no un aterrament perfecte; és una provocació a conversar, no una resposta definitiva, es un tret de partida, no una línia de meta”, tal com es va exposar a Davos, al World Economic Forum. Les revolucions van de la mà de la innovació i com aquesta última, se’n coneix l’origen, però no el desenllaç.

La cooperació, la competència, el talent i la confiança són variables que condicionen la innovació. Aquestes peces es converteixen en claus irrenunciables per al canvi de model productiu. No obstant, això només s’aconseguirà si posem especial èmfasi en el foment de la confiança en la empresa i en desenvolupar l’especialització de les organitzacions, clústers i parcs científics i tecnològics perquè cadascú pugui competir amb una aposta diferenciadora.

La cooperació és l’antítesi de la competició; tot i així, la necessitat o desig de competir amb d’altres és un impuls molt comú, que motiva en moltes ocasions als individus a organitzar-se i cooperar per poder formar un conjunt més fort i competitiu.

Sembla que hi ha consens en la necessitat de cooperar, perquè s’entén que la confiança que es genera amb les aliances, a més de ser una possibilitat de trobada entre parells, es transforma en una clau d’accés als recursos.

Comença a establir-se acord, també, en que és necessari passar d’un sistema de relacions basat en la transferència de coneixement a la coproducció de coneixement. No obstant, el dèficit de col·laboració existent sembla assentar-se en les limitacions relacionades amb com tirar endavant aquesta cooperació, en la falta d’especialització i en la necessitat de superar individualismes i identitats solitàries. Un dels primers obstacles a superar és la por. La por a perdre la identitat, l’autonomia, el protagonisme, els contactes i les influències per a cedir-los al conjunt. En definitiva, superar la desconfiança.

Recordem que cooperar significa actuar juntament amb d’altres per aconseguir un objectiu comú, en benefici mutu. No significa deixar de banda els objectius individuals. Però suposa la convicció plena que el camí marcat és l’adequat i que la meta és compartida.

Les aliances, les associacions, la cooperació tenen una influència directa en el creixement econòmic i en la generació de riquesa. Per això, els clústers, és a dir, els conglomerats productius en la seva traducció més fidel al català, promouen, en un territori geogràfic delimitat, sinergies entre institucions i empreses per a competir i col·laborar. D’aquí que s’estigui encunyant una nova expressió: la coo-petència, compromís entre cooperació i competència.

Un nou terme per a un concepte antic. Als anys 60, Billy Wilder, el mestre de la comèdia, va dirigir la pel·lícula “Uno, dos, tres”, on es narra, en clau irònica, les relacions Est-Oest en un moment de màxima tensió. Una part essencial de la història tracta sobre el possible desembarcament de Coca Cola a l’altre banda del Teló d’Acer, al bloc comunista, i la consegüent negociació. A la pel·lícula es donen cita comunistes, capitalistes i antics feixistes. En definitiva, antics i nous enemics acèrrims. I tot i així, d’una o altra forma, per uns o altres fins, col·laboren i competeixen. Simple i complex alhora. Com Billy Wilder.

La globalització i la crisi han provocat un canvi cultural a l'entorn empresarial que porta a compatibilitzar competència i cooperació. Les estratègies tendeixen a centrar-se en la necessitat de disposar de talent i idees innovadores adequades per ser dutes al mercat. Aquest nou cicle econòmic i social, on maximitzar les oportunitats dels ciutadans i trobar una activitat que potenciï la innovació i noves formes de gestió de la investigació és una condició sine qua non, ha originat també un nou model d'organització econòmica: els clústers.

Els clústers, un model de desenvolupament que s'articula territorialment i es basa en la cohesió social, promouen la transferència de coneixement entre els diversos agents públics i privats i ajuden a les empreses a reintroduir-se en un escenari productiu, tecnològic i comercial altament volàtil i canviant per a competir en un mercat ampliat i internacionalitzat. Basats en la integració, les aliances, les agrupacions i les infraestructures, els clústers busquen combinar els esforços individuals de les empreses i institucions perquè el conjunt d'aquests sigui més gran que la suma de les parts. Com són poques les empreses que poden reunir tots els elements per a l'èxit, les economies d'escala i l'especialització en un clúster fan compatible cooperació i competència en un entorn de coneixement mutu.

Buscar la projecció internacional en aquest entorn altament competitiu porta a bioclústers com Biopol’H, un espai entorn a l'Hospital de Bellvitge, l'Institut Oncològic de Catalunya, el Campus de Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona i l'Institut d'Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), a constituir-se en centres d'excel·lència i a dissenyar línies d'especialització i trets diferencials. L'especialització dintre del camp de la biomedicina i les ciències de la salut i l'orientació cap a fases d'investigació i/o producció determinades prevé la saturació del mercat. Per altra banda, les aliances estratègiques entre parcs científics i clústers ajuden a aprofundir en la complementarietat i la cooperació. Valgui com exemple la col·laboració entre el PCB i Biopol’H, que consisteix, a grans trets, en que el primer centra la seva activitat en la molècula i el segon, en el pacient i en la interrelació i proximitat entre empresa, grups acadèmics clínics i preclínics, perquè ambdós aconsegueixin un millor aprofitament dels recursos i puguin emprendre accions comunes.

Poder competir en un escenari internacional i intentar que el tot sigui més gran que la suma de les parts implica no competir territorialment, sinó per projecte. Cal sumar esforços, cal voluntat i confiança de tots els actors involucrats per a créixer i crear en conjunt, així com dissenyar línies estratègiques complementàries. En resum, col·laborar per a ser part de la competència global.

Ramon López i Lozano

Director Biopol’H

La ciència no pot ser incomprensible, ja que versa sobre l'enteniment. I, no obstant això, la ciència va ser, i la impressió general és que segueix sent en alguns aspectes, una mica màgica i incomprensible, assolible només per uns quants escollits, sospitosament diferents de l'espècie humana corrent. Aquest halo màgic que aïlla la ciència i provoca que els joves s'apartin del camí científic només es pot combatre mitjançant una educació primària i secundària que mira més cap a la ciència com a força decisiva del nostre temps i una educació per a la comunicació.

Apropar la ciència als joves i crear una dinàmica d'interrelació multidisciplinar és una de les formes més fructíferes de fomentar la cultura en la nostra societat del coneixement, on la creativitat i el talent són les apostes de futur. En temps de crisi, el nou factor de producció i la major font de riquesa és el talent, manifesta Richard Florida, autor del llibre The rise of creativity. Segons aquest expert, les regions que comencin a realitzar inversions basades en el talent es convertiran en el motor de l'economia. Adequar el sistema educatiu per a afavorir la creativitat i fomentar les vocacions científiques és apostar pel futur. Per a això també és necessari que els científics acceptin la responsabilitat de la comunicació, explicant allò realitzat en els seus propis camps de treball de forma simple i extensa, i que els no científics acceptin la responsabilitat de parar esment.

Hi ha algunes iniciatives per començar a introduir la ciència no només en les universitats, sinó en la formació professional, adequant alguns programes al món científic i sanitari, com és la col·laboració entre Biopol’H i Instituts d’Ensenyament Secundari de L'Hospitalet de Llobregat, que uneixen esforços perquè es produeixi un intercanvi viu entre estudiants i científics del cluster biomèdic. Despertar la curiositat científica, entenent per curiositat “el desig de conèixer”, contribuirà a que científics i joves sàpiguen escoltar i comunicar. Així mateix, la col•laboració entre escoles de negoci i parcs científic-tecnològics ajudarà a obrir i apropar les ciències a altres camps i dur-la al mercat per al profit de tota la societat. Una societat científicament culta estarà millor disposada a donar suport a les activitats científiques i tecnològiques, però també estarà més preparada per aprofitar totes les oportunitats d'innovació i de millora del benestar que proporciona el desenvolupament científic.

Galileu i Newton, que van canviar el mètode científic de la deducció per la inducció - observació, estudi i anàlisi dels fenòmens de la naturalesa -, van ser potser els primers divulgadors científics, i Galileu ho va pagar amb la condemna de la Inquisició romana. Galileu va saber com ningú abans exposar el model heliocèntric de Copèrnic de forma transparent i imaginativa. Fer arribar els resultats científics a la societat és una de les vies més eficaces per a convertir la ciència en cultura. Educar per a la ciència i comunicar-la és l'esforç de la societat del coneixement en general i de bioclusters com Biopol’H en particular.

Si combinem esforços, voluntats i imaginació potser comencem a considerar que “les ciències conformen una de les poètiques d'aquest segle”, com deia el físic Agustín Fernández Mallo en el seu llibre Postpoesía, on manté que la divulgació ha contribuït a que la ciència estigui en la sensibilitat de la nostra època.

L'augment de costos i riscos, la necessitat d'entendre millor al pacient i les oportunitats de tenir accés a millors eines, tecnologies i idees, han dut en els últims temps a les grans farmacèutiques a qüestionar els seus models de negoci. Paral·lelament, els centres de coneixement en biomedicina van començar a ser conscients que els recursos de les farmacèutiques podien ser un motor i una eina perquè les seves investigacions arribessin a tenir una aplicació clínica. Aquest reconeixement ha provocat un canvi cultural que ha començat a fer factible la competència i la col·laboració entre empreses, entitats i institucions.

"Ningú posseeix avui dia el monopoli del coneixement. Si desitgem innovar, hem de comptar amb col·laboradors externs, partners i empreses que ens aportin valor”. Aquesta frase, pronunciada per Henry Chesbrough, revela la clau de la innovació oberta.

Al contrari de la innovació tancada, basada en els secrets industrials, el desenvolupament propi i en la protecció del descobriment, la innovació oberta significa un canvi de paradigma. Consisteix a implicar grups interdisciplinars en un mateix projecte, a col·laborar perquè els esforços per a la R+D siguin més rendibles. En definitiva, consisteix en la capacitat d’adaptació al mercat gràcies a una visió àmplia i estratègica dels negocis i projectes mitjançant la col·laboració amb la finalitat de ser més competitius.

Chesbrough entén la innovació com un procés d'aprenentatge continu. “Qualsevol persona pot ser innovadora”. La innovació oberta, per tant, pot partir des de l’interior de l'organització, posant en pràctica el treball en equip i el compartir dades mitjançant el foment de la creativitat.

Els clúster com Biopol’H són, de fet, entorns òptims per dur a la pràctica la innovació oberta. Mitjançant la interrelació i la complementació dels àmbits assistencial, científic, formatiu, social i empresarial es pretén afavorir la creació, transferència i divulgació de nous coneixements en biomedicina i Ciències de la Salut. Biopol’H assumeix que només sota aquests principis de la innovació oberta és possible aconseguir la sinergia necessària perquè la gestió del coneixement generat per tots els professionals retorni a la societat.

El nou model tracta, en definitiva, de generar sinergies i comptar amb noves idees que, acoblades a les produïdes a l'interior de l'organització permetin un millor acompliment optimitzant recursos i temps. La innovació oberta facilita accedir a problemes reals i demandes de mercat. Ofereix un major apropament entre universitat i empresa i possibilita accedir a noves formes de finançament, a més d'augmentar el nivell de col·laboració.

En el camp de la propietat intel·lectual no es tracta, en canvi, de compartir lliurement les patents, sinó de personalitzar la col•laboració. Patents no comercialitzades poden adquirir un valor real mitjançant la identificació d'oportunitats.

Com va dir Henry Chesbrough, “si la gent intel·ligent de la seva organització està connectada amb la gent intel·ligent fora d'ella, llavors els seus processos d'innovació no reinventaran la roda. Més encara, els resultats dels seus esforços es veuran multiplicats a causa de la proximitat amb altres idees i inspiracions.”

L'atzar s'havia associat sempre amb caos i desordre i havia estat considerat com un agent nociu que disminueix l'eficàcia de qualsevol sistema. Això no obstant, aquesta concepció ha canviat dràsticament en els últims vint anys. S'ha demostrat que l'atzar pot millorar l'eficàcia de la nostra percepció, crear ordre. En la física, l'atzar no deixa de donar sorpreses, però s'estén més enllà de la pròpia física, arribant a camps tan diversos com la biologia molecular, la teoria de l'evolució, l'economia o la sociologia.

Jacques Monod, pioner de la biologia molecular i premi Nobel pels seus descobriments relatius al control genètic dels enzims i la síntesi dels virus, va encapçalar el seu famós llibre “L'atzar i la necessitat” amb una frase de Demòcrit: “Tot el que existeix en el món és fruit de l'atzar i de la necessitat”. L'obra de Monod va revolucionar la cultura en l'any 1971 i des de llavors s'ha discutit molt sobre el fenomen de l'atzar, que sembla xocar amb els models científics, però que entra en joc en els propis sistemes de la nostra raó i la nostra manera d'adquirir, processar i generar coneixement.

L'atzar està present pràcticament en tots els àmbits de la naturalesa: qualsevol cèl•lula i els seus components s'han de moure en un entorn permanentment agitat. S'ha comprovat que en aproximadament 1/5 part dels descobriments del segle XX ha intervingut la casualitat, l'imprevist, i s'ha trobat allò que no es buscava. Per exemple, la Viagra és el resultat d'una investigació destinada a regular la hipertensió i la Penicil•lina va ser fruit d'una negligència. Alexander Fleming, que investigava sobre la grip, va deixar uns cultius a l'aire lliure, pel que es van contaminar i es van cobrir de floridura, descobrint que el fong contaminant era capaç d'inhibir el creixement del bacteri.

El nucli del treball investigador de Monod, el seu pensament, es resumeix en que “l'atzar està en l'origen de tota novetat, de tota creació en la biosfera”. Per tant, “tot fenomen, tot esdeveniment, tot coneixement implica interaccions. El canvi és la font de tota novetat, de totes les creacions en el món.” Atzar i necessitat. Si no intervé l'atzar, la innovació és menys probable.

La possibilitat de descobrir gràcies a l'atzar s'ha de vincular a la trobada entre gent diversa, professionals de camps diversos. Per a innovar és necessari mantenir una interacció fluïda amb l'entorn. L'atzar i la incertesa es converteixen així en fonts de possibilitats.

Per això, el model d'organització més innovador són els clústers en general, i els biocluster en particular. Organitzacions d’un nou sistema econòmic que,com Biopol’H, actuen com a motor entre la realitat i les aspiracions.